L’alternativa

Camp de futbolNo oblidem que Collserola és el principal pulmó de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Des de SOS La Rierada creiem en una nova relació entre els barris de muntanya de Molins de Rei i Collserola.

Un Parc protegit és un hàbitat natural en el qual cal aplicar especificitats respecte a determinats serveis. En els barris de muntanya cal cuidar especialment, i de manera congruent amb la protecció del Parc, aspectes com els subministraments d’aigua i elèctric, el clavegueram, la gestió dels residus, els espais lliures entre parcel·les, o el tractament ecosistèmic dels jardins… S’ha de garantir, també, la permeabilitat ecològica a l’interior del parc.

Totes les actuacions a la zona, tant sobre els habitatges ja existents als espais funcionals, com a les masies, granges o altres edificacions incloses dins del parc, han de disposar de serveis ajustats a les seves necessitats, però també a les necessitats de protecció de les rieres i la resta d’entorn natural:

  • Serveis sanitaris. És imprescindible la sanitització de totes les construccions i habitatges. Tanmateix, la connexió a la xarxa primària de clavegueram existent no és l’única opció per a les aigües residuals. Les fosses sèptiques adequades i adaptades a les necessitats dels habitatges, i o la utilització de sistemes de depuració natural per a llacunes són opcions a estudiar. Aquesta darrera opció, a més a més, generaria un cabal d’aigua per alimentar la riera.
  • Cal apostar per la substitució progressiva dels subministraments energètics per fonts d’autosubministrament o de subministrament cooperatiu.
  • Cal fer una gestió de residus més eficient. Promoure el compostatge
  • Cal generar una política de mobilitat més sostenible.
  • Veure totes les possibilitats possibles via jurídica d’aturar, retirar, desprogramar… els Plans d’urbanització, a tots els sectors amenaçats.

Per altra banda, l’experiència viscuda amb la bombolla immobiliària que ens va portar a la crisis d’habitatge, més la certesa del canvi climàtic i de la necessitat de modificar la nostra organització urbana i de mobilitat, ens obliguen també a canvis en el concepte social de l’urbanisme.

Aquest ha canviat: ara som ben conscients, com a societat, que el futur de l’urbanisme passa pel reconeixement de les males pràctiques realitzades fins ara, que han afavorit bombolles immobiliàries, enriquiments desproporcionats d’alguns i endeutaments desproporcionats d’altres. Mentrestant, el territori, el paisatge, els hàbitats i els corredors naturals patien aquests desequilibris. Ara sabem que “el model d’urbanització realitzat fins ara porta associades greus conseqüències que afecten directament la qualitat de vida dels ciutadans, en dificulten l’accés a l’habitatge, n’augmenta la mobilitat o els costos dels serveis i provoquen, al mateix temps, greus desequilibris per al sistema econòmic i importants impactes ambientals” (Manifest per una nova cultura del territori, 2006, Societat Catalana d’Ordenació del Territori).

En extrema contradicció amb tot això, tenim plans generals d’ordenació urbana, en aquest cas el Pla
General Metropolità “tardofranquista” de l’any 1976, que declara zones urbanes i urbanitzables
espais situats al bell mig del parc!